Per què un qüestionari no és suficient per detectar problemes de salut mental a l’Atenció Primària
Més de la meitat dels possibles trastorns mentals passen desapercebuts a les consultes d’Atenció Primària. Repassem què aporten els qüestionaris de cribratge, en què es queden curts i què hi afegeix una conversa quan es fa amb rigor clínic.
Per a la majoria de les persones, el primer lloc on van quan alguna cosa no va bé emocionalment no és la consulta d’un psicòleg ni la d’un psiquiatre. És la del seu metge de família. De vegades hi arriben parlant d’ansietat o de tristesa. Moltes altres, que dormen malament, que estan sempre cansades o d’un dolor que no acaba de marxar.
Allà, en una consulta amb poc temps i molts motius alhora, es decideix una cosa important: si aquest malestar es detecta a temps o es queda sense nom durant mesos. Per ajudar a detectar-lo hi ha els qüestionaris de cribratge. Són útils, però no són suficients. En aquest article expliquem per què i què pot aportar una conversa ben feta.
La salut mental entra per l’Atenció Primària
Segons les dades del Sistema Nacional de Salut, els problemes de salut mental afecten el 20 % de la població de 15 anys o més i són el tercer problema crònic més registrat a l’Atenció Primària, només per darrere del colesterol alt i la hipertensió.
L’Atenció Primària és la porta d’entrada natural. És el nivell assistencial més proper, el que coneix la història de cada persona i el que pot acompanyar-la al llarg del temps. També és el que suporta més pressió: consultes curtes, agendes plenes i pacients que hi van per diversos motius en una mateixa visita.
Més de la meitat dels casos passen desapercebuts
Un estudi publicat a la revista Atención Primaria va mesurar fins a quin punt els metges de família identifiquen els trastorns mentals dels seus pacients. Es van analitzar 628 persones d’entre 18 i 65 anys ateses en centres de salut de Madrid. Primer van respondre qüestionaris de cribratge i, després, es van confirmar els possibles casos amb una entrevista diagnòstica estructurada.
Els resultats van ser clars:
- Gairebé una de cada tres persones (31,7 %) presentava un possible trastorn psiquiàtric.
- El metge de família havia identificat el 44,2 % d’aquests casos.
- El 55,8 % restant no s’havia detectat a la consulta.
- La concordança entre la valoració del metge i l’entrevista diagnòstica va ser feble.
No tots els problemes passaven desapercebuts de la mateixa manera. Alguns quadres depressius, com la distímia o la depressió melancòlica, s’identificaven millor. El consum problemàtic d’alcohol o la bulímia eren dels menys detectats: precisament aquells dels quals a la persona li sol costar més parlar.
Les dades es van recollir el 2010, però el missatge continua vigent, perquè els motius pels quals un malestar emocional passa desapercebut continuen sent-hi:
- Manca de temps. Explorar l’estat emocional requereix preguntes obertes i temps per escoltar les respostes.
- Símptomes que arriben disfressats. L’insomni, el cansament, els dolors o els problemes digestius poden ser la manera com s’expressa un problema emocional.
- Estigma. Molta gent no esmenta què li passa si no se li pregunta directament, i de vegades ni així.
- Diversos motius en una visita. Quan cal revisar una analítica, renovar una recepta i atendre un dolor de genoll, la part emocional queda per a un altre dia.
Què fa bé un qüestionari
Els qüestionaris de cribratge van néixer per ajudar amb aquest problema. Eines com el PHQ-9 per a la depressió o el GAD-7 per a l’ansietat tenen avantatges reals:
- Són ràpids. Es responen en pocs minuts.
- Estan validats. S’ha estudiat com funcionen i què significa cada puntuació.
- Són comparables. Permeten seguir l’evolució d’una persona amb la mateixa mesura.
- Ordenen l’exploració. Ajuden a no oblidar preguntes importants.
Per això formen part de moltes guies clíniques, i és raonable que continuïn sent-hi. La qüestió és si són suficients per si sols.
En què es queda curt un qüestionari
Els qüestionaris tenen límits coneguts, que convé tenir presents:
- Només pregunten el que pregunten. Una escala no recull el context: un dol recent, una separació, la soledat, un problema a la feina o la càrrega de cuidar un familiar.
- Depenen de com s’entenguin. Expressions com «poc interès o plaer a fer coses» no signifiquen el mateix per a tothom. La comprensió lectora, l’edat o l’idioma influeixen en la resposta.
- Són una foto fixa. Reflecteixen com es troba la persona el dia que els emplena, no com ha evolucionat des de l’última visita.
- Conviden a respondre de pressa. Davant d’un formulari, molta gent marca l’opció intermèdia o la que creu que s’espera d’ella, sobretot en temes amb estigma.
- No confirmen res per si sols. Un punt de tall separa el que és probable del que és poc probable, però el resultat sempre necessita la valoració d’un professional.
El mateix estudi de Madrid ho il·lustra bé: els qüestionaris van servir per identificar possibles casos, però va caldre una entrevista clínica per confirmar-los. El qüestionari obre la porta. Entendre què està passant requereix una conversa.
Què hi afegeix una conversa
Quan una persona pot explicar com es troba amb les seves pròpies paraules, apareix informació que un formulari no capta. Una conversa permet:
- Preguntar a partir de la resposta. Si algú diu que dorm malament, es pot explorar des de quan, què li treu la son i com afecta el seu dia a dia.
- Recollir el context. Què ha canviat a la seva vida, amb qui compta, què li preocupa.
- Adaptar-se a cada persona. Per veu o per escrit, al seu ritme i en el seu idioma, una cosa especialment important per a persones grans o amb poca destresa digital.
- Treure pressió. Explicar una cosa difícil és més fàcil sense el rellotge de la consulta al davant.
| Qüestionari | Conversa | |
|---|---|---|
| Preguntes | Fixes, iguals per a tothom | S’adapten al que explica la persona |
| Context | No el recull | Forma part de la resposta |
| Llenguatge | El del qüestionari | El de la persona |
| Accessibilitat | Requereix llegir i escriure | Veu o text, en diversos idiomes |
| Resultat | Una puntuació | Una puntuació amb el seu context |
El repte: conversar sense perdre rigor
Una conversa oberta té un problema: és difícil de comparar i de mesurar. Dues entrevistes amb la mateixa persona poden anar per camins diferents, i el que es recull depèn molt de qui pregunta i de com ho fa. En salut mental, on una valoració orienta decisions clíniques, aquesta variabilitat no és acceptable.
La clau és combinar el millor de tots dos mons: una conversa natural per a la persona i, per sota, criteris clínics estables que converteixin el que explica en informació fiable per al professional.
Com ho fem a Nexi Health
A Nexi Health desenvolupem Bruna, una IA conversacional per a la salut mental, amb un principi clar: la persona parla amb naturalitat, però la part clínica no s’improvisa mai.
- La conversa és oberta; l’avaluació, no. Bruna pregunta amb tacte i s’adapta al que explica cada persona, però la valoració segueix regles i instruments validats. Amb la mateixa informació, el resultat és sempre el mateix.
- Tot és traçable. El professional pot revisar què es va preguntar, què es va respondre i en què es basa cada conclusió.
- El professional decideix. Bruna lliura una sospita diagnòstica, els símptomes registrats i recomanacions de seguiment. El metge valora i decideix.
- Abans i entre consultes. La persona pot parlar amb Bruna abans de la visita, de manera que el professional hi arriba amb més context, i també entre visites, per seguir-ne l’evolució.
- Accessible. Per veu o per text, des del mòbil o el navegador i en més de deu idiomes.
- Integrada al centre. Funciona com a aplicació web o connectada a la història clínica mitjançant HL7/FHIR, amb les dades allotjades i processades a la Unió Europea.
Si vols saber què ha de complir una eina així abans d’utilitzar-se amb pacients, t’ho expliquem a com es valida clínicament una eina d’intel·ligència artificial.
Escoltar abans per detectar millor
Els qüestionaris continuaran sent necessaris: ordenen, mesuren i permeten comparar. Però a l’Atenció Primària, on es decideix si un malestar es detecta a temps, cal alguna cosa més que una puntuació. Cal escoltar, i fer-ho abans que la persona arribi a la consulta.
Els reptes que es van posar sobre la taula al Congrés Nacional de la SEMG continuen sent-hi: més demanda, menys temps i professionals que necessiten arribar a cada visita amb més informació. La tecnologia pot ajudar a resoldre’ls si es dissenya per donar suport al professional, no per substituir-lo.
Referències
- Garrido-Elustondo S, Reneses B, Navalón A, Martín O, Ramos I, Fuentes M. Capacitat de detecció de patologia psiquiàtrica per part del metge de família. Atención Primaria. 2016;48(7):449-457.
- Ministeri de Sanitat. Principals dades del Sistema Nacional de Salut. 2025.
- Kroenke K, Spitzer RL, Williams JBW. El PHQ-9: validesa d’una mesura breu de la gravetat de la depressió. Journal of General Internal Medicine. 2001;16(9):606-613.