Quina informació perd un professional entre dues consultes?

En salut mental, una part important de l’evolució del pacient es produeix entre consultes: canvis en els símptomes, en l’estat d’ànim, en l’adherència al tractament o en el seu context personal. Tanmateix, quan arriba la consulta següent, part d’aquesta informació es perd, queda fora de la conversa o és difícil d’estructurar. Per prendre decisions clíniques i fer un seguiment adequat, el professional necessita disposar d’informació rellevant, fiable i segura sobre l’evolució del pacient.

Hi ha multitud de canals dels quals s’obtenen dades i informació, però no en el moment adequat. El repte, per tant, no sempre és obtenir més informació, sinó quan s’obté i com arriba al professional.

En salut mental, on l’evolució del pacient pot ser progressiva i no sempre lineal, disposar únicament d’informació recollida en moments concrets pot dificultar la visió global del procés. Entre una consulta i la següent poden produir-se canvis rellevants que el professional no arriba a conèixer fins al cap de diversos dies o setmanes.

La consulta com a punt d’observació

La consulta és un dels principals espais per obtenir informació clínica. El pacient explica en primera persona com es troba i el professional hi aprofundeix mitjançant preguntes, observa la seva evolució i valora aquells aspectes que considera rellevants.

Tanmateix, la consulta també té una limitació evident: la consulta ofereix una mostra puntual, no una sèrie temporal de l’evolució del pacient.

El professional pregunta pel que ha passat durant els dies o setmanes anteriors, però aquesta informació depèn del que el pacient recordi, consideri rellevant o sigui capaç d’explicar en aquell moment. A més, determinats canvis poden haver-se produït i haver desaparegut abans de la consulta.

Per això, tot i que la consulta permet obtenir informació de primera mà, no sempre proporciona una visió contínua de l’evolució del pacient.

Què pot canviar entre consultes

Entre una consulta i una altra poden canviar nombrosos aspectes de l’estat del pacient: determinats símptomes milloren o s’agreugen, la motivació fluctua, apareixen noves dificultats o es produeixen canvis rellevants en el seu context personal.

En salut mental, a més, es produeixen moments de crisi o recaigudes puntuals que no necessàriament coincideixen amb una cita programada. Si el professional no té constància d’aquests canvis fins a la consulta següent, part de l’evolució del pacient pot quedar fora de la seva visió. El seguiment continu no substitueix els protocols d’urgència/crisi existents, sinó que actua de manera conjunta per assegurar el benestar emocional dels pacients.

També pot passar el contrari: que el pacient experimenti una millora significativa o una resposta al tractament que tampoc no arribi al professional fins a la cita següent.

Aquesta informació és rellevant per valorar l’evolució i, quan correspongui, revisar o ajustar el seguiment i el tractament.

Quina informació arriba al professional i quina en queda fora?

El problema no consisteix únicament a disposar de més dades. Perquè la informació sigui útil en la pràctica clínica, s’ha de poder recollir, estructurar, contextualitzar i prioritzar.

El professional rep diferents senyals sobre l’estat del pacient. Alguns són especialment rellevants per valorar-ne l’evolució, mentre que d’altres aporten context sense requerir una actuació immediata.

El repte apareix quan tota aquesta informació s’ha de revisar i organitzar manualment. Com més gran és el volum de dades, més gran és la dificultat per identificar ràpidament allò que és rellevant.

El temps dels professionals sanitaris és limitat. La tasca de registrar, organitzar i revisar informació és necessària, però l’objectiu hauria de ser que aquestes tasques requerissin el mínim temps possible i no restessin espai a aquelles activitats en què el criteri clínic i la relació amb el pacient són fonamentals.

De la dada contínua a la informació clínica útil

És en aquest context on les eines de seguiment continu poden aportar valor: no per substituir la consulta, sinó per complementar-la amb informació recollida entre consultes i facilitar-ne la transformació en informació clínica útil.

Perquè aquestes eines siguin realment útils per als professionals, haurien de ser capaces de:

• Recopilar informació clínicament rellevant durant tot el procés assistencial, també entre consultes, com ara canvis en l’estat d’ànim, símptomes, adherència al tractament o situacions que puguin afectar l’evolució del pacient.
• Estructurar aquesta informació de manera clara i contextualitzada, transformant les interaccions i els registres del pacient en informació que permeti al professional conèixer millor la seva evolució.
• Identificar i prioritzar senyals clínicament rellevants, com ara canvis significatius en símptomes o variacions en escales d’avaluació, diferenciant-los de la informació secundària.

La tecnologia ajuda a cobrir aquest espai entre consultes, sempre com a suport al professional i sense substituir el seu criteri clínic. Així, el seguiment continu contribueix a fer que el professional tingui una visió més completa de l’evolució del pacient i dediqui més temps a allò que cap eina no pot substituir: el criteri clínic i el tracte proper amb el pacient.