Implantar no és millorar: com mesurar l’impacte d’una tecnologia sanitària

Quantes tecnologies ha implantat la seva organització sense poder demostrar, un any després, què va canviar realment? El procés d’adopció d’una nova tecnologia per part d’una institució sanitària no suposa una millora immediata. Després de seleccionar la solució més adequada, com expliquem a l’article anterior, cal integrar-la correctament en el funcionament de l’organització i disposar d’una manera clara de comprovar si realment està complint els objectius marcats.

Implantar no ha de significar necessàriament millorar. I precisament per això, una tecnologia sanitària s’hauria d’avaluar en funció dels resultats que aconsegueix generar, no únicament de les funcionalitats que ofereix.

Per fer-ho, el primer pas és definir què significa "millorar" per a l’organització i establir com es mesurarà.

Definir què significa "millorar"

Quan s’introdueix una nova tecnologia en un procés ja establert, s’espera obtenir algun tipus de millora. Tanmateix, el concepte de millora pot estar relacionat amb diferents aspectes i no ha de significar necessàriament el mateix per a totes les institucions.

En funció de l’objectiu de la implantació, una organització pot buscar millores en aspectes com ara:

• Eficiència del procés assistencial: reduir temps o tasques administratives.
• Qualitat de l’atenció: facilitar processos més consistents o millorar la continuïtat assistencial.
• Resultats clínics o assistencials: aconseguir una millor evolució en determinats indicadors.
• Experiència del pacient i del professional: facilitar l’accés, reduir friccions o millorar l’experiència durant el procés.
• Capacitat assistencial: permetre que els professionals puguin atendre o fer el seguiment d’un nombre més gran de pacients.
• Impacte econòmic: reducció de costos operatius, optimització de recursos o retorn de la inversió (ROI).

Què cal mesurar abans d’implantar

El primer pas per avaluar una nova tecnologia sanitària s’ha de fer abans de la seva implantació. Cal conèixer com funciona actualment el procés que es vol millorar per poder comparar posteriorment els resultats.

Aquesta situació inicial constitueix una línia de base. Sense aquesta, pot ser difícil determinar si els canvis observats després d’introduir la tecnologia es deuen realment al seu ús o responen a altres factors. Per exemple, un centre podria mesurar quant de temps dedica actualment l’equip al triatge i a la recopilació d’informació abans d’una consulta i utilitzar aquest valor com a referència per avaluar posteriorment si l’eina aconsegueix reduir aquesta càrrega. En el cas de Nexi Health, les estimacions apunten a una reducció de fins al 60% del temps dedicat a la preavaluació clínica, una millora que només es pot valorar adequadament si es compara amb la situació prèvia.

A partir dels objectius definits es poden establir els KPIs (indicadors clau de rendiment), indicadors que permeten mesurar aspectes concrets del funcionament del procés.

Els indicadors poden variar en funció de l’objectiu, però algunes dimensions habituals són:

KPIs clínics i assistencials	KPIs d’adopció	KPIs econòmics
Temps	Ús	ROI
Càrrega professional	Acceptació professional	Recursos alliberats
Capacitat	Abandonament	Capacitat addicional
Seguiment	Facilitat d’ús	Cost per pacient
Detecció	Integració	Cost d’implantacióC

No es tracta de mesurar-ho tot. Els KPIs han d’estar relacionats directament amb el problema que la tecnologia pretén resoldre.

Del pilot a la decisió d’escalar

Un cop implantada la tecnologia en una primera fase, cal recollir les dades corresponents als indicadors definits i comparar-les amb la situació inicial.

Aquesta avaluació permet conèixer quins canvis s’han produït, en quines àrees s’ha generat valor i on encara hi ha dificultats. També permet identificar diferències entre el que s’esperava i el que passa realment durant l’ús de la tecnologia.

Els resultats poden mostrar avenços en determinats aspectes i resultats més limitats en d’altres. Això no significa necessàriament que la tecnologia no funcioni. Pot indicar que cal ajustar el procés, millorar la integració de l’eina o facilitar-ne l’adopció per part dels professionals.

Les opinions dels protagonistes del procés, especialment pacients i professionals, també són rellevants per interpretar les dades i detectar aspectes que els indicadors quantitatius per si sols no mostren.

Per això, un pilot no hauria de servir únicament per decidir si una tecnologia s’escala o no. També ha de servir per aprendre com integrar-la en el funcionament real de l’organització.

Si els resultats són positius i el procés està preparat per créixer, la fase següent és analitzar-ne l’escalabilitat: si els resultats es poden mantenir en un context més ampli, si els professionals poden incorporar-la de manera sostenible a la seva feina i si l’organització disposa dels recursos necessaris per estendre’n l’ús.

Mesurar el canvi, no només la tecnologia

Una tecnologia sanitària no s’hauria d’avaluar únicament pel que fa, sinó pel canvi que aconsegueix generar en el procés assistencial.

Per conèixer aquest canvi cal partir d’una situació inicial, definir què es vol millorar, establir indicadors adequats i utilitzar els resultats obtinguts durant el pilot per prendre decisions.

Una eina pot complir perfectament les seves funcionalitats i, tanmateix, no generar un impacte significatiu en l’organització. Per això, la pregunta que hauria de guiar qualsevol procés d’adopció no és només "què pot fer aquesta tecnologia?", sinó també "quin problema volem resoldre i com sabrem si ho hem aconseguit?"

L’adopció tecnològica s’hauria d’entendre com un procés d’avaluació i aprenentatge continu: mesurar, analitzar, ajustar i, quan hi hagi prou evidència, escalar.

Perquè el veritable valor d’una tecnologia sanitària no és incorporar-la a una organització, sinó demostrar que la seva incorporació millora allò que es pretenia millorar.